Educant els nens per al món que ve, però quin mon ve?

Amb franquesa, ho tenim difícil. Tan mestres com pares estem obligats a intentar educar als nostres fills per a que estiguin preparats per al món que es trobaran quan siguin grans, el problema és que no tenim ni idea quin món es trobaran.

I no ens referim únicament a si hi haurà un món a on viure (canvi climàtic, terrorisme, pobresa,...), sinó a coses tan senzilles com per exemple els idiomes. Aquest es un tema de profund mal de cap tan per pares com pels que tenen responsabilitats sobre el sistema educatiu. Que si més hores de català, que si castellà, que l’anglès és la llengua que cal potenciar i fins i tot n’hi ha que apunten als seus fills a classes de xines ja que convençuts diuen “és la llengua del futur”.

Fa poc sentia una conversa entre dos vells amics retrobats en un tren destí a Terrassa:
- I a que et dediques ara?
- Doncs m’he jubilat i com que tinc temps em dedico aprendre l’alemany
- Ay caram, alemany ni mes ni menys, i perquè alemany?
- Es molt senzill, tinc una filla vivint a Hamburg i l’altre a Berlin, o aprenc alemany o em serà impossible fer d’avi dels meus nets...
No puc evitar preguntar-me si a mi en tocarà aprendre el xines el dia que els meus fills em facin avi. També pot ser que aleshores ja no quedi món per viure o potser hauran inventat un aparell petitó que implantat al cervell permetrà traduir i entendre’t en tots els idiomes. En resum, a l’espera d’aquest aparell màgic, aprenguem idiomes (com més millor) per que segur que ens faran més bé que mal en un futur desconegut.

IMPROVING