SER PARES, HISTÒRIES EXTRAORDINÀRIES.

Quan un dia un té el privilegi de passar de ser fill a ser pare o mare, no és del tot conscient del que això significa. Amb el temps, mica en mica, ens anem adonant del que suposa fer de pare i comencem a entendre molt millor el que els nostres pares han fet per nosaltres, han patit per nosaltres i, el que és més complicat, el que ens tocarà viure.

És cert que ser pare és una aventura extraordinària, hi ha però històries que quan les coneixes et fan posar la pell de gallina.

L’editorial d’avui pretén compartir amb vosaltres tres histories de parells i fills que Internet posa al nostre abast i que, per la seva força, sinceritat i emoció mereixen ser vistes. Teniu tot l’estiu per davant, preneu nota de les adreces ja que, sens dubte, quan acabeu de veure-les us agafaran unes ganes extraordinàries d’abraçar als vostres fills.

Que ho disfruteu, bon estiu!!

1) La força de la voluntat:

http://www.youtube.com/watch?v=8gm7XwtIJdM.

La màxima passió d’en Dick Hoyt és la de córrer cada any la prova de l’“Ironman” que es celebra a Austràlia. Pels que no ho sapigueu l’”Ironman” australià és conegut per ser la prova més dura del planeta. La prova consisteix en nedar 4 km, recórrer 180 km en bicicleta i fer una marató de 42.5 km tot, de forma ininterrompuda. És una prova que sols la gent molt mentalitzada pot acabar i a la que els campions del món dediquen més de 8 hores a finalitzar.

El màxim somni d’en Dick era poder compartir aquesta prova amb el seu fill, el qual malauradament, va néixer amb paràlisis cerebral. Enlloc de veure aquest fet com un impediment en Dick es va preparar a consciència per poder fer realitat el seu somni. I quan el seu fill va complir l’edat mínima per apuntar-lo, als seus 60 anys, van córrer plegats la cursa. Portar el seu fill arrossegant-lo amb la barca, portar-lo 180km en una bicicleta i finalment fent la marató empenyent al seu fill en la cadira de rodes, és senzillament increïble. Veure la cara d’il·lusió del fill quan arriben a la meta no té paraules. Van trigar 17 hores en fer la cursa...

2) Somnis de joventut i lliçons apreses:
http://www.youtube.com/watch?v=yJjN9ivIkf8 (subtitulada en castellà)
http://www.youtube.com/watch?v=ji5_MqicxSo (la original en anglés)

Sempre hi ha una última conferència, i Randy Pausch va estar brillant en la seva. Coneixedor de la seva malaltia, va fer una darrera conferència pensada per als seus tres fills. Una conferencia que parla dels seus somnis de joventut, allò que li ha ensenyat la vida i allò que vol compartir. Una persona excel·lent, una vida brillant i una xerrada extraordinària. Més de 2 milions de persones han vist el vídeo, un regal per a tots...

3) Per alguns el millor discurs del mòn.
http://www.youtube.com/watch?v=ykUyVFkizfQ&feature=related

Steve Jobs va crear Apple, el van fer fora de la seva pròpia empresa i va crear la productora de dibuixos animats Pixar, responsable de pel·lícules com Toys Story. L’any 97 davant de la gran davallada d’Apple, tornen a obrir la porta a Steve Jobs, que reflota la companyia situant-la en primera línea mundial de nou.

El discurs que ofereix als alumnes que es graduen en una de les millors universitats americanes és, per a molts, un dels millors discursos de la història. Intel·ligència, elegància, sinceritat, ...

Bon estiu a tots!!

Padres e hijos en la España actual

La Fundació "La Caixa" va publicar el 2006 un estudi sobre la relació entre pares i fills a l'Espanya actual, a més de comparar-ho amb els models familiars que han viscut altres generacions precedents. Aquest estudi es pot trobar a:

http://obrasocial.lacaixa.es/StaticFiles/StaticFiles/a84f7102892ef010VgnVCM1000000e8cf10aRCRD/es/es19_esp.pdf

La principal conclusió que se'n desprèn és que el model actual es pot tipificar com a 'família negociadora', i que el document resumeix segon el que segueix:

"La familia negociadora se caracteriza por unas relaciones intergeneracionales mucho menos jerarquizadas que en el pasado, con unas normas de convivencia mucho menos rígidas, que son, además, cuestionadas de forma sistemática por los hijos en una estrategia de búsqueda de cuotas de autonomía cada vez mayores. Para reclamar esta autonomía, los hijos exigen, además, un tratamiento en plano de igualdad al de sus padres, cuestionando la legitimidad de las normas establecidas al pedir, de forma sistemática, la justificación de las mismas en una estrategia de demostración de su arbitrariedad y, por tanto, de su falta de razonabilidad."

Reconeixem aquest model familiar, probablement molt més democràtic que el conegut com a família autoritària, i que pensem que ben gestionada, una "família negociadora" enriqueix la vida familiar i resol de forma molt eficient les dinàmiques i situacions que es troben els pares actuals.

IMPROVING

BONS PARES, MILLORS FILLS

Nombrosos estudis demostren que la relació que establim amb els nostres fills dels 0 als 7 anys fixa la relació que tindrem amb ells al llarg de tota la vida. No ens hauria d’estranyar doncs que si en aquesta edat no hem estat “presents” per a construir una relació sana i establir una comunicació fluida amb els nostres fills, no podem esperar que a l’adolescència ens expliquin, per exemple, si han tastat les drogues.

I com podem saber que ho estem fent bé? Com a pares molt sovint no en tenim ni idea. Apliquem el sentit comú, ens deixem assessorar pels professionals de l'escola, comentem la jugada amb avis, tietes o amics i amb la suma de tot plegat fem el que podem. Sempre s’ha fet així i ha funcionat, no?

I es que mentre son petits anem tirant, la gestió no es complicada ja que la majoria dels nens i nenes es comporten dins d’uns límits raonables; evidentment cadascú és diferent i cadascú té les “seves coses de nen” però com cap d’ells arriba a l’extrem de la supernany, tots anem fent.

Que el nen no sap adormir-se sol, no accepta el no per resposta quan vol una cosa, ens fa la gran marranda al supermercat, s’esbatussa amb el germà o senzillament es fa pipi al llit. Ho resolem com millor pensem, i si no ens n’acabem sortint doncs pensem “quan es faci gran ja ho resoldrem”.

Però aleshores arriba l’adolescència i tot allò que no hem resolt de petits ja poc hi podem fer. Un nen/a tímid, violent, introvertit, egoista o mancat de confiança es pot treballar, però un adolescent amb aquests problemes.... I és que als adults sempre ens ha costat treballar la vessant de la prevenció i no és fins que tenim el problema que aleshores pagaríem el que fos per a resoldre’l.

Els mestres, pedagogs i psicopedagogs són excel·lents professionals de l'educació que ens ajudaran a polir els defectes dels nostres fills i a potenciar-ne les virtuts en aquesta època clau dels 3 als 10 anys, però els pares hi tenim l’obligació de participar-hi. Ja no es tracta sols d’assistir pare-mare a les xerrades amb la mestre, sinó que com a pares tenim la obligació de participar de forma més directe en l’educació dels fills. Però estem preparats?!!

Per construir un pont cal estudiar un mínim de sis anys, en canvi per educar a un fill quant de temps hi heu dedicat a saber-ne del tema? Sabeu la diferencia entre joc compartit i joc didàctic? Heu sabut treballar de manera positiva els hàbits i rutines a casa? Sabíeu que el joc i el conte son els millors aliats dels adults per trencar les pors dels nostres fills o reforçar-ne les conductes? Quantes vegades malgasteu l’ús del no en els vostres fills? Sabíeu que hi ha un ús del no en positiu? No desperdiciarem més espai preguntant el que probablement tractareu de respondre amb sentit comú. Sols una darrera pregunta, quants us atreviríeu a construir un pont aplicant únicament el sentit comú?

Cal començar aviat a invertir en la família i en l’aprenentatge de ser pares; cada cop més s’estan creant noves oportunitats que ens ajudaran a ser millors pares i per tant “construir” millors fills i millors persones.

IMPROVING FORMACIÓ